Homes i dones, amb sentiments i sense

Hui et parlaré d'homes i dones. I de diferències. Comence amb aquest anunci, perquè si ja tens prou del tema, doncs passa a una altra cosa i no pergues el temps llegint això.

En veritat, aquest post comença ahir, que era a classe de població i va tornar a eixir el tema dels homes i les dones. I algú va dir, una vegada més, una vegada més, que a poquet a poquet les coses estan canviant perquè els homes —i ara m'hi posaré dins— s'estan obrint al món dels sentiments, cosa que abans era exclusivament femenina.

Si has arribat fins ací, t'he d'aclarir que això dels homes, les dones i els sentiments em revolta especialment. És una d'aquelles trampes masclistes postmodernes que, una mica a la manera d'Il gattopardo —bisogna cambiare tutto per non cambiare nulla—, per ben ordida contribueix a fer que en el tema de les dones i els homes la cosa evolucione tan poquet que no sé amb què identificar-ho, si amb Aquil·les o amb la tortuga.

Els mascles de l'espècie humana, abusivament anomenats homes, d'ençà de la nit del temps han tingut sentiments. I tant. Com no havien de tenir sentiments si són humans i estan vius? Quan es parla del món dels sentiments, es parla de l'expressió dels sentiments. I els homes els expressaven, és clar. Només que s'havien repartit amb les dones quins havien d'expressar uns i quins uns altres. I els homes s'havien deixat els xulos, els forts, els de prestigi: la ràbia, la ira, la sensació de poder, la de força o la de victòria. I també tots els sentiments associats a la violència que, en aquella època, tenia molt bona premsa.

A les dones, en canvi, com que assistien passives al repartiment, els van tocar els sentiments més poqueta cosa: la por, la pena, la tristesa. I a més, no els va quedar més remei que expressar-los amb les llàgrimes perquè —per reblar el clau— fins i tot quan aquests sentiments es podien expressar de manera prestigiosa també eren els homes els encarregats d'expressar-los: en forma de quadre, poema o Concert per a piano núm. 4 en Sol major.

En essència, és clar, els sentiments eren els mateixos, perquè estem fets d e la mateixa química del carboni. Expressats amb llàgrimes eren un signe de la feblesa natural de les dones. Però rimats i impressos o penjats en el futur en una sala d'exposicions, ja la cosa canviava. I així el plor desconsolat de la branca femenina de la família de Jorge Manrique ha quedat en l'oblit del menyspreu. I allò de nuestras vidas i los rios és fins i tot de concurs de la tele. I no sols per la qualitat del que va escriure el senyor Jorge Manrique —poca broma—, sinó pel prestigi que acompanya les lletres i la cultura. Perquè sí, d'acord, Quevedo era un geni i tal, però el verset aquell de polvo seran, más polvo enamorado, dit per una xiqueta de quinze anys, seria d'una cursileria sense límits. Però si ets tio i clàssic universal de la literatura, la cosa canvia. A mi, fins i tot m'agrada, però no li ho digues a ningú.

Abajo el Alzheimer

Passen els dies i es fan mesos. I els mesos, anys. Passen els dies i la cançó que més m'agrada és la que pots escoltar ací o clicant més amunt.

I sí sé per què és la cançó que més m'agrada. No és per el tema, ni per la tornada que no té —m'agrada que no tinga tornada— sinó perquè és una cançó que és una cançó i una escala, que un graó està enllaçat amb l'anterior i vas pujant i pujant de frase enginyosa a joc de paraules ben trobat. És una cançó que és una escala i un joc continu.

Deia en Marius Serra que, per a les persones enginyoses, sovint, l'enginy és un entrebanc i una cosa que han de frenar. Supose que perquè els fa quedar-se és la superfície. Jo no sé si sóc enginyós o no. Però a mi l'enginy m'agrada, perquè és la banda lúdica de la intel·ligència. Està emparentat amb l'humor. I tots dos ajuden al bon gust. Ara vindria dir la mena de música que odie, per fada, per pretenciosa... Però hui estic content i no et vull molestar, ni molestar ningú.

Em sembla que l'escoltaré un parell de vegades, camí de l'autobús. Té versos increïbles aquesta cançó. I records memorables que potser et contaré un altre dia. Que yo fuí Montesco y ellas Capuleto. Això ho explica tot. O quasi.

Ara que

Ara que els meus dies són una mica diferents i les meues nits iguals, trobe alguns dels vells plaers. Ho faig de tant en tant, com si anassen amb el paisatge o com si a poc a poc ocupassen el lloc dels antics —els passeigs sense cares o el menjar japonés barat.

Vull aclarir-te, però, que no és que torne a ells en busca d'una passat millor o emportat per l'enyor. No és això. Quan m'hi acoste, malgrat les prevencions i les passetes curtes i porigoses que faig, no tinc aquella sensació de nostàlgia que va començar amb els cinc anys i va acabar no fa gaire. Em sembla que he perdut la nostàlgia. I amb ella ha desaparegut un tros important del meu caràcter.

Fa un parell de dies xarrava amb R i amb B. De política i de relacions personals conflictives. I vam anar a parar a una d'aquelles persones, que tot i haver viscut fa més de dos mil anys, més pes han tingut a l'hora de fer-me més semblant a mi mateix. I li'l vaig recomanar a B. I em sembla que em va dir que el llegiria. Però en tot cas el vaig tornar a llegir jo, una vegada més. Una vegada més, però diferent.

El coneixement subordinat a l'ètica, més com a mitjà per a portar una vida sense pors, que un fi en si mateix. I això que és tan obvi, a mi em sembla brillant i revolucionari encara ara, vint-i-dos segles després. I em sembla revolucionari, perquè estudie una carrera que ha fet professió de fe de la seua desvinculació de l'ètica. Igual que l'altra que vaig fer.

Recorde uns apunts d'història. Deien que, ai las, abans es tenia una consideració de la Història com una ciència ancil·lar. Recorde el mot perquè vaig pensar que tampoc no calia. I recorde com continuava el raonament... s'havia pensat erroneament que la història havia de servir per alguna cosa: mestra de la vida, ajudar al coneixement en altres àmbits. El meu professor d'aleshores s'hi indignava, perquè el coneixement històric era un fi en si mateix i etc. Però jo em preguntava... si la història no serveix per aquestes coses, aleshores no serveix per a res?

Em va passar amb la història —que jo escric amb minúscula— i amb totes les meues vocacions i amb la literatura i amb l'art. L'art per l'art. No sóc de museu diari, però t'assegure que mai que hi haja anat, hi he vist l'art contemplant els quadres, les instal·lacions o el que fos. Potser hi hauria d'anar més sovint.

Buit

Ací escrivia que sense públic no hi ha obra —o que és el públic que fa que l'obra existesca. Siga com siga, aquest bloc gairebé no existeix, si fem cas del que acabe de dir. I és una llàstima, és clar. Si escric és per ser llegit. Faltaria més. Hi ha altres raons de tipus psicològic o afectiu, però entren dins del ser llegit.

Va haver-hi una altra vida que ho vaig aconseguir. Tenia els meus lectors i les meues lectores. I interactuàvem. Va ser divertit, encara que tu no ho recordes i jo gairebé tampoc. Ara les coses són diferents. I la primera temptació és creure que jo no he canviat, que ho han fet els altres. A poc que m'ho mire, però, l'argument no s'aguanta. He canviat i tant. Ara la mena de coses que m'abelleix d'escriure poc tenen a veure amb les que escrivia abans. I no sé si són del gust de la majoria. Trobe que no.

Per això, aquest bloc, des del principi s'ha mogut entre dues voluntats, la de ser llegit i la de parlar de les coses que m'interessen. Han passat posts, molts posts. I em sembla que una voluntat i una altra són incompatibles. Me'n caldria renunciar a una de les dues. I és segons el meu ànim —i la meua necessitat conjuntural de carícies— que m'incline cap a una banda o cap a l'altra. I també recorde una escena de Sostiene Pereira, la que parla de la confederació de les ànimes. Tenir ànima —no és el cas— és una ganga.

Ragazzi, stà morendo il compagno Berlinguer

Si has cliquat a la cançó el que escoltes —o has escoltat— és un grup italià, els Modena City Ramblers que, vés-per-on, fan música irlandesa. L'art que sembla ser que no té fronteres o alguna cosa així. La cançó parla de la mort i el funeral —soterrar, versió alacantina— d'Enrico Berlinguer, en vida secretari general del Partit Comunista Italià. I com un grup de militants i simpatitzats s'assabenten de la notícia. Un d'ells després de trucar no se sap on, els ho diu: Ragazzi, stà morendo il compagno Berlinguer (xicots, s'està morint el company Berlinguer). I després van al funeral, a Roma, amb un tren i això.

Ja sé, interés la cosa segurament no té gaire. Però a hores d'ara és una de les cançons que més escolte. Sobretot perquè em fa enveja. Especialment la frase subratllada, perquè suposa els ragazzi comparteixen referents i saben qui és en Berlinguer i els fa llàstima/ ràbia a tots plegats.

Des de fa anys no tinc interessos en comú amb la gent que m'envolta. Sovint m'estimen, és clar. Però m'estimen com una mena d'adorn, de joguina que mostrar a les visites, o com un més de la família o jo què sé. Però quan mor un dels meus, normalment, he d'explicar qui era o que havia escrit o el que siga. També fa anys, na Tal em va confessar que li agradava perquè quan havia mort Goytisolo —autoprecipitat— ella ho va veure als diaris i, gràcies a mi (sic), sabia qui era. El que deia abans de l'adorn cultural, però amb preparació prèvia.

Normalment els posts que parlen d'aquesta mena de coses volen:

1. fer veure com són d'excepcionals —tots som excepcionals amb independència dels llibres que puguem haver llegit o la cultura musical que tinguem,
2. explicar com ens trobem d'aïllats.

En el meu cas, supose que és això. Però no és això. Un dels escriptors que més m'agraden diu que quan parla d'ell, parla de tots. Perquè en el fons, si parlem d'un ésser humà, en parlem de tots. I a mi em passa. Sembla que parle de mi, però crec que parle d'una altra cosa.

Quan dubtava de si publicar aquest post o no —per la càrrega d'immodèstia que té— vaig quedar amb S. vam fer una canya i en vam parlar. I a ella li passa al mateix, però amb altres coses, és clar. Així que hem decidit que és culpa d'Alacant. Com que el teníem allà davant, la solució no ha estat gaire imaginativa. Però potser no és ben bé això i és l'època que ens ha tocat de viure o la nostra classe social o... I ací m'ature perquè, la veritat, no en tinc ni idea.

Dones i homes

Coneixes la Charo López? Supose que sí. I si no, només et diré que és una actriu espanyola. I que ha fet el munt de pel·lis que pots consultar ací. La relació de la Charo López amb això que escric ara és que una vegada la vaig escoltar a la ràdio que l'hi feien una entrevista, van estar parlant de les coses de la parella i ella va dir que el problema de les dones —o un dels— era que no havien aprés la feblesa.

Així dit, potser sona críptic, però jo en aquell moment la vaig entendre. Malgrat els alliberaments i etc, les dones continuen fent parelles on elles han de ser la part dèbil o feble o com vulgues dir. Per regla general, és clar. El mateix que, per regla general, les dones segueixen emparellant-se amb homes discretament més grans que elles, les dones s'estimen més homes que siguen més forts que elles. I no parle de fortalesa física, que també, sinó de la resta de coses que entenem per fortalesa. Una dona que senta que el seu home és menys que ella, acabarà menyspreant-lo.

En certa manera, les dones poden ser més masclistes que els homes. Però d'això, ja en parlaré un altre dia, que tinc experiències sucoses que contar-te.

No crec que siga negatiu que les dones no vulguen algú més dèbil que elles al seu costat. Dit així, de manera restringida i aïllada, em sembla fins i tot positiu. La feblesa té una bona premsa que no es mereix. El problema o l'aspecte negatiu de la cosa és que les dones encara a hores d'ara, sí que continuen admetent parelles assimètriques en un altre sentit: homes més grans, homes més forts, que hagen viatjat més o que els puguen ensenyar coses.

Des del meu punt de vista —no sé si hi esaràs d'acord—, això fa que, en essència, les coses no hagen canviat gaire. La desigualtat es reprodueix sota formes civilitzades, però no deixa de ser desigualtat. I als nens i les nenes que naixeran aquest any, els continuaran pujant en cases amb parelles desiguals per molt que la mare vaja a treballar fora de casa.

Aquest bloc, però, és un bloc optimista. I en el demà que és la seua última paraula, els homes lliures buscarem dones que siguen iguals a nosaltres. I les dones, el mateix o viceversa. O fins i tot potser abans.

Música

Un, deux, trois. Una, dos i tres. En el procés de reconstrucció en què visc ara —que és la vida que visc—, vaig fent les passes adients. En ordre. Primer això, després allò. I les faig sabent quina és la pròxima i una mica la que va després. Tinc moments de feblesa, d'una inseguretat vaga. Menys i menor que en fa un any. I que en fa tres. I... Supose que a còpia de fer processos semblants acabaré sabent-me la música de memòria.

Processos semblants. A Alacant canvia una mica l'ordre i el tempo és més lent, entre andante i adagietto.

Acabaré sabent-me la música de memòria, la simfonia de la reconstrució. Aquest saber-s'ho de memòria deu ser la maduresa. Sí, en aquest bloc s'admeten eufemismes.